L'emocionant viatge d'una boleta blava de Madrid a Lisboa amb bicicleta

In Uncategorized by Fátima Blázquez0 Comments

La boleta blava abans de emprendre el repte
Fa uns anys, quan va aparèixer la Madrid Lisboa, em vaig endur una desil·lusió: – Ah, però no es pot fer en solitari? Així no té gràcia. – I aquí es va quedar el tema.

A posteriori ja va aparèixer la categoria, però com que sempre estem apuntats a mil i una curses arribava la data i estava distreta amb altres històries ciclistes. Aquest any però la cosa ha anat diferent, l’edema astragalià el març i el doble trencament del polze el juliol, van fer que em quedés amb les ganes de córrer alguns dels objectius de la temporada o de no haver-los pogut gaudir competitivament al 100%, així que interiorment el cos em demanava un repte i se’m va creuar per davant la Powerade Madrid – Lisboa.

Vaig anar-li dient al Santi però no em feia cas, despistava el tema, és una cursa que a ell no li diu res però que si jo me la volia plantejar en SOLO no m’hi podia llençar sense la seva ajuda. I el 22 d’agost m’envia un watsap: 29-30 i 3 d’octubre tinc vacances, algun plan? A partir d’aquí vem començar a moure alguns fils i el 31 d’agost feia l’inscripció per la Madrid- Lisboa 2016, 770kms en solitari, uf, un repte en majúscules. Paral.lelament i gràcies a l’ajuda de la Fátima vem muntar un quilòmetre solidari, recolzant l’inciativa dels 3 dies Trail de Ibiza i convertint-se així en una motivació extra per arribar a Lisboa.

Abans però teníem dos superplans de setembre, la Pyr’Epic i l’Ultra Raid de la Meije, així que la Madrid – Lisboa va quedar en un segon terme fins el 19/09 quan per fi, i sense tenir gaire temps, ens vem dedicar a organitzar el gran repte. Els pares ja s’hi havien apuntat, ja que al explicar-los-hi el tema el primer que van dir va ser – I qui farà l’assistència al Santi? – Així que ja teníem l’equip complert!

Els dies se’ns tiraven a sobre, sort que el Santi, el Team Manager, es va dedicar a buscar cròniques d’anys anteriors, analitzar dades… després ho comentàvem i vam aconseguir, just el dia abans de marxar, tenir una taula amb unes previsions de temps per etapa i una llista amb totes les coses que hauria de fer l’assistència en els punts d’hidratació.

Per qui no conegui la prova consisteix en recórrer, en equips de 4, 3, 2 persones o en SOLO, i seguint un track els 770kms que separen Madrid de Lisboa en un màxim de 55 hores. Aquest recorregut està dividit en 10 etapes, al finalitzar cadascuna d’aquestes etapes hi ha el que l’organització anomena estació d’hidratació on hi ha un avituallament i es pot rebre assistència. Per a cadascuna d’aquestes etapes també hi ha un temps màxim per fer-la i arribar a la següent estació d’hidratació. En un principi entre aquestes estacions d’hidratació no hi ha avituallaments i les etapes tenen entre 60kms i 108kms, durant aquests quilòmetres has de ser autosuficient i un dels problemes que més ens preocupava era la hidratació, amb el bidó gran que porto normalment no dóna per fer una etapa així i menys si és el migdia i fa calor, així que vem posar un segon portabidó a la bici. Analitzant temps i dades el què ens vem adonar de seguida és que els talls de pas són molt justos, estan fets pensant en els equips i no en els que corren en categoria SOLO i que si sumàvem els kms per etapa que ens havia facilitat l’organització en lloc de ser 770kms com diuen en són 789kms.

Provant els settings per la Madrid – Lisboa
El Ramon ens va deixar l’autocaravana, seguint els consells d’en Dani vaig canviar la coberta de darrera, em van deixar unes quantes llums per afrontar les nits i amb la sensació que marxàvem amb els deure a mig fer, hi ha gent que porta mesos o anys preparant aquesta prova i nosaltres escassament dues setmanes, el 29 de setembre carregàvem tots els bàrtuls i ens plantàvem a Madrid, no sense abans tenir la primera sorpresa agradable de la jornada, trobar-nos amb la Noe i el Ribi a la parada per dinar al restaurant El Navarro a la A-2, quina casualitat!

El Team cap a Madrid

Dos locos muy locos
A l’arribar a les Rozas toquen els temes més formals, recollir dorsals, localitzador de seguiment i començar a intercanviar impressions amb els que seran els companys d’aventura.


Sort que no hi havia control psicològic…


Amb el millor Team Manager del món
Dels 800 inscrits només uns 70 ho hem fet en categoria SOLO, la resta corren en equips i dels SOLO sóc l’única dona. Pensava al inscriure’m que també hi hauria la Noe que l’any passat ja ho va intentar però finalment aquest any no ha pogut entrenar per ser-hi, així que s’han intercanviat els papers i és en Ribi qui corre i ella li fa l’assistència.

Fem tots els tràmits i marxem cap al hotel que està a uns 3 kms de la sortida, hem decidit que per descansar tots bé abans de la cursa dormiríem els quatre en un hotel. Anem a sopar i més tard del què seria recomanable anem a dormir. Els nervis i la calor no em deixen descansar, em costa molt adormir-me, quina llauna. Això sí, quan ja estic clapada totalment sona el despertador. A esmorzar i cap al pavelló de Las Rozas on a les 12h es fa la sortida.

L’Abraham em fa arribar el 1er teleabrazo de la Isa, gracias a los dos!

Si a la nit he tingut nervis ara estic com un flam. El mòbil treu fum, tothom em dóna ànims, em fan entrevistes per RAC1, Rtve, de l’organització, m’aplaudeixen a la grada (moment tierra tragame) i jo mentrestant intentant menjar pasta per agafar energia. Ja a la línia de sortida me n’adono que no m’he posat la meva crema protecció 50 a la cara, m’agafa pànic, així no puc sortir! Hehehehe, ningú en té, així que el pobre Team Manager bat el rècord mundial dels 1000m llisos per anar-me a buscar la crema i tornar, el pobre arriba pàl·lid i a punt de vomitar però just a temps.


Una entrevista


Dues entrevistes


I tres entrevistes… com volen que no em posi nerviosa!


Però al Team també li toca, menys a la mare que se’ns amaga, hehehe


Moments previs a la sortida amb la family-Team i intentant menjar una mica de pasta


Visita de luxe a la línia de sortida, gracias Iñaki!

SS1 MADRID – ROBLEDO DE LA CHAVELA 66.6 KMS 995+

Teleabrazos per aquí, la visita de l’Iñaki, petons de la family a tort i a dret, ànims de gent desconeguda per tots costats… i es dóna el tret de sortida i és aquí on per molts em converteixo en una boleta blava. Per fi, necessitava començar a pedalar per alliberar tensions. Però bueno, la cosa comença estressada perduda, els 6 primers quilòmetres són neutralitzats però com que sortia de mitja parrilla s’ha fet un forat i només sortir ja he perdut el voluminós grup de davant. Com que tothom m’ha recomanat que les tres primeres etapes he d’anar forta, sí, sí, és de bojos però sembla ser que és lo millor, doncs esprinto per enllaçar amb el grup de davant, vinga a gastar forces gratis!

La boleta blava en el Poliesportiu de la Dehesa de Navalcarbon, 3,2,1 go!
Tot i que la part més racional et diu que et moderis, faig cas als consells de Ribi i companyia i li foto canya. Rodo una estona amb la Lucía Vázquez que va amb equip de 3 fins que se’n va i ens quedem un grupet d’unes 15 unitats, dels quals bona part anem en SOLO, Dios los cria y ellos se juntan, penso. Anem ràpid, de fet jo vaig com si fos una cursa de 30kms, no hi ha res més a dir.

De seguida conec al famós Valentí Sanjuan, que en el seu tercer intent per ser finisher aquest any s’ha buscat un espàrring de luxe, l’ex-corredor Miguel Silvestre. Amb ells pedalaré a estones durant la cursa. Hi ha algun portuguès i també un noi danès que em sona, és el Michael Sommer, amb qui havíem coincidit al Rally di Romagna, que petit és el món.

Algú em podria haver dit que duc les dents plenes de barreta, no?

En un tram un pel més tècnic el grup es desfà i acabo arribant a la pujada final i més dura de l’etapa, cap al km.60 amb el Miguel Angel, un noi de Madrid que em dona molt bons consells. Arribem dalt de la pujada, i baixant darrera seu me n’adono que porta la tanca de la roda de darrera oberta, l’aviso, para a arreglar-ho i no torno a veure’l més. Vaig un pèl mosca perquè em fa mal l’esquena des de que he sortit i em fa mal també el peu dret, això ja és més normal, però em pensava que em començaria més endavant, en fi, confio en què no vagi a més, de moment al Team de l’esquena no li diré res, no sigui que es preocupin.


Bons consells els del Miguel Angel

Arribo a Robledo de la Chavela més ràpid del què havíem calculat i faig una parada ràpida. Són les 15:02 i havíem calculat que tardaria 30 minuts més… l’hora de tancament d’aquest control és a les 16:30h, així que de moment vaig bé. L’assistència ho fa perfecte, em reposen la bosseta de barretes i gels, em canvien el perfil de l’etapa, em donen aigua i plàtan, m’animen.. els hi canvio una mica els plans perquè aquí havíem decidit que agafaria el casc amb el frontal però com que vaig amb mitja hora més de marge decideixo no agafar-lo. Així que paradeta breu i arrenco a per la SS2, sabent que tots els amics des de casa no treuen l’ull de sobre a una boleta blava que vol fer cap a Lisboa.

SS2 ROBLEDO DE LA CHAVELA – BURGOHONDO 76.6KMS 1367+

En aquesta primera estació d’hidratació hi havia molta gent i surto descol·locada, no sé si amb els que rodava de SOLO són davant o darrera i els que surten per equips volen ja que van frescos, són les primeres pedalades que fan. De seguida me n’adono que em costa pujar, merda. Quan baixo vaig bé però a la que puja una mica em sento marejada i a sobre hi ha uns rampots de caminar… deu ser la calor. Però bueno, vaig avançant, patint i rallant-me a les pujades i gaudint i fent passades a les baixades, que en aquesta primera part són corrioleres i aquí hi ha gent molt poc tècnica, que a la que veuen una baixadeta estreta i amb una pedra posen peu.

Hi ha un tram de pujada per asfalt on passo molta pena, sort que no dura molt i agafo una baixada força llarga. Després del poble de Cebreros, vaig sola, al meu aire i em vaig recuperant. Arribem a un poble que es diu el Tiemblo, miro els bidons i recordo les paraules del Miguel Angel: -si llegas al segundo pueblo y te has terminado un bidón rellena en la fuente o no llegas a Burgohondo con agua-. I així ho faig, parant amb un parell de SOLO que també roden per allà.

Quan prosseguim arriben el Valentí i el Miguel, seguim junts però prop de la presa del Embalse del Charco del Cura seguint-los m’adono que ens estem equivocant, hi ha dues pistes molt paral·leles i hem d’anar per la d’abaix, els aviso i rectifico primer. Ve un sender molt xulo al costat de l’embassament, de pujada, distreta, que s’ha de traçar, desgasta però a mi m’agrada.

Yuhu, senderillo!
El sender ens porta a una carretera i anem resseguint l’embassament de Burguillo, el Valentí i el Miguel es queden un pèl enrere i jo segueixo amb el José i el Miguel, dos nois asturians amb els que arribaré a Burgohondo.

jajajaja, quina pinta que faig, però ningú em pot avisar?
La veritat és que aquesta segona etapa la primera part m’he trobat fatal però el recorregut, encara no ho sabia, és dels millors de tota la cursa, hi ha carretera però també trams de senders i vas molta estona al costat d’embassaments, això sí t’agafen unes ganes de parar a fotret un banyet! I com gaudeixo de l’últim sender abans de deixar l’embassament, una mica tècnic, només lo just, però com que aquí hi ha molt carretero jo m’ho passo pipa mentre d’altres caminen.

Arribant a Burgohondo el José ens comenta que es vol retirar, però si anem de conya! Hi arribem cap a les 19:25h amb 143kms a les cames, 5h i mitja de cursa i dues hores per davant del tall horari.

2a etapa finiquitada i contenta per haver superat les males sensacions
A l’estació d’hidratació el team m’està esperant més que preparat i aquest cop amb ells també hi ha la Noe, quantes atencions i ànims, em fan seure mentre menjo i ells canvien les piles del gps, posen el focus i les bateries a la bici, em canvien el casc pel del frontal, em reomplen la bosseta de barretes, fruits secs, gels… i agafo roba d’abric però no me la poso, per poder-la dur agafo el camelback, fins ara havia anat sense i així també és més pràctic per beure a la nit sense haver d’agafar el bidó. La putada és que encara em fa mal l’esquena, espero que el camelbak no ho empitjori. El peu el tinc molt adolorit, així que m’afluixo la sabata a veure si em passa una mica, immediatament noto alleugeriment.

La boleta blava no podria estar millor acompanyada! Quin team!

Noe, l’any vinent et vull veure a tu damunt la bici!

SS3 BURGOHONDO – NAVALPERAL DE TORMES 60KMS 1590+

La boleta blava surt sola, disposada a cruspir-se la Sierra de Gredos, això sí, primer para a pixar, hehehehe. És l’etapa amb més desnivell i es nota de seguida comencem a pujar i en algun tram amb molta pedra s’ha de posar peu. Es va fent de nit, un capvespre molt rogenc i preciós, mentre no anunciï pluja o vent… dalt d’un turonet, just abans de sortir a la carretera sento a la Noe, quina sorpresa, ella i el Team animant, això encara m’esperona més. Aprofito el moment per engegar el focus i continuo dient-los adéu.

Posta de sol, molt més espectacular en directe que a la foto

Sorpresa! en una rampa al costat de la carretera la Noe, el Team i més gent animant, llàstima que poso peu a terra
Aquest tram és molt distret, m’encanta, senders de baixada i sobretot de pujada, llàstima que és de nit i has d’afegir-hi un esforç extra per no posar peu. En un sender de pujada em trobo obrint camí davant d’un grupet, alguns es queixen de lo tècnic que és però a mi em fa passar l’estona més ràpid. Finalment sortim a la carretera, prop del poble de Navalosa, pel què s’ha encarregat de dir-me tothom ara ve un port de carretera ben llarg, quina llauna.

Amb el kit modo nit activat
En realitat són més de 20kms d’asfalt, per sort no vaig sola, el grupet que anem es va desfent i jo em quedo amb el Toni, un noi de Vinyols que va amb equip de quatre però que no li fa res compartir la pujada al ritme d’una boleta blava que ja porta 160kms a les cames. Això sí, la boleta blava està contenta, tot i que ara porta camelbak i les etapes anterior no, l’esquena li molesta menys i el peu, havent afluixat la sabata, també va millor, ole.

Mentre pugem per la carretera una desfilada d’autocaravanes ens va avançant, de tots els models i mides, és prou curiós. Amb el Toni fem uns riures intentant endevinar el gentilici dels nois i sobretot de les noies de San Martin del Pimpollar… Tot i que fa estona que és negra nit no he parat a posar-me roba, m’abrigo un cop d’alt on som gairebé a 1600m, just abans de començar la baixada.

També abrigant-se trobem el Javi el Kumba a dalt del coll, hem coincidit a la pujada pedregosa però a la carretera ens ha deixat una mica enrere, ell també va en SOLO i el tio va amb una suspensió rígida, estiueja per allà i es coneix la zona. La baixada té un tram més pedregós on el Toni s’escapa una mica, no vull arriscar que em queda molt per davant així que la baixo tranquil·lament, que no sigui que la boleta blava baixi rodolant.

Anem a parar al lateral del riu Tormes una bona estona, entre la baixada i l’humitat del riu es nota que ha refrescat però vaig bé. Sort que no trec l’ull del gps perquè el Javi s’ho coneix però té problemes amb el track i no el porta en pantalla. Un cop s’acaba la baixada forta encara queden uns 15kms fins la següent estació d’hidratació i són molt variats, tendeixen a tirar cap avall però hi ha algun repatxonet que fa pupa.

Jo per la muntanya i el Ribi ja sopant a Navalperal amb la Noe arreglant-li la bici
Contenta la boleta blava arriba a les 23:40 del divendres al final de la SS3 a Navalperal del Tormes, 1 hora abans de lo previst, així que s’ha zampat 3 etapes senceres durant el divendres.

Sí! acabant la 3a etapa del divendres!
Com sempre el Team està a punt i aquest cop m’esperen amb caldo i pasta calenta, m’assento a menjar, em poso uns mitjons eixuts que els que duia se m’han mullat al creuar un riuet i m’abrigo més que diuen que venen 20kms de baixada.

El team manager em passa el parte, tinc a tot el Bestiar Lliure i part de l’estranger intentant seguir la boleta blava, tot i que l’aplicació es veu que no funciona massa bé i tenen penes i treballs per saber on paro, sort que ell els va informant i també, sempre que pot, fa bullir l’olla a les xarxes socials, és impressionant el rebombori d’aquesta cursa.

Team de luxe amb convidada d’excepció!
SS4 NAVALPERAL DE TORMES – NAVACONCEJO 60.4KMS 469+

Aparentment és l’etapa fàcil, la que a tothom li agrada, però la boleta blava és especial i de seguida veu que això no va amb ella. 20kms de baixada? 20kms de rodar com una boja, baixada suau, fals pla cap amunt, vaja avorridíssim, rodador i per carretera… finalment m’atrapen el Sanjuan i el Miguel, al menys no vaig sola, i al acabar la carretera som un grup de 6, roden força ràpid i intento no perdre’ls. La pujada és llarga però va pujant mica en mica fins l’últim tram que s’enfila més dur i amb un tram tècnic al final.

Algun dels nois amb els que rodem, que van en equip, ja ho coneix d’altres anys i ja fa estona que informa de que la baixada l’haurem de fer a peu. I sí, quan aconseguim arribar a la baixada, que prou dur se’m fa intentant seguir el seu ritme, faig el primer tram damunt la bici però quan el volum de pedres comença a sobrepassar-me em poso a baixar a peu, com tots. Ara la feina rau en no torçar-se un turmell. La baixada pedregosa és llarga i ens deixa a un tram asfaltat on em quedo una mica enrere, però pensant-me que ja s’acaba l’etapa no li dono importància, creuem un poble, crec que és Tornavacas on, tot i ser les tantes de la nit, hi ha un grup de gent animant i fent una escandalera de tres parells de collons, ole per ells.

Surto del poble buscant l’avituallament però no, aquí no hi ha avituallament que valgui, encara falten quilòmetres! Amb aquestes que m’atrapa el Miguel que es pel què fos s’havia quedat enrere. Entrem en un sender on m’he de concentrar força, és molt fosc, té força roques i lloses i timba a l’esquerra sobre un riu. És aquí on no sé perquè passant un tros de pedres em surt la cadena per fora el plat, cap a la biela, he de parar a posar-ho bé i perdo el Miguel.

Ara sí, la boleta blava té uns quants quilòmetres per gaudir del silenci de la negra nit, al apropar-me a una zona més poblada apareix un biker, no sé ben bé d’on, segurament s’ha confós a la cruïlla anterior i al reprendre el camí ens hem trobat. És el Cesar i és un altre SOLO, amb ell arribo a Navaconcejo on, quan arribo no hi trobo el Team, socorro!

Falsa alarma, és parar i treure el mòbil per trucar-los que apareix el Santi corrent i la resta del Team mig minut després. Els pobres al avituallament anterior quan jo he marxat han sopat uns entrepans i com que sempre els fan aparcar l’autocaravana lluny, entre l’excursió per anar-la a buscar i per aparcar-la aquí doncs se’ls hi ha tirat el temps a sobre. Però cap problema, aquí estan i amb la maquinària engegada, com sempre.

Segueixo bé de temps, arribo cap a les 3:20 de la matinada, encara amb molta nit per davant, però amb més de 3:00h de marge sobre el tall horari. Aprofito per menjar, canviar-me el culote, beure, canviar piles del GPS, comprovar bateries llums… i quan està tot en ordre surto, a veure si atrapo un parell de nois que han sortit fa un moment.

SS5 NAVACONCEJO – CAÑAVERAL 83KMS 883+

Encara no he sortit del poble que he de tornar enrere, el frontal no va i em va de conya per veure bé el track durant la nit. Així que torno al avituallament, encara hi és el Team que estan recollint, quina cara fan els pobres el veure’m de nou. Ens mirem el frontal i ara torna a funcionar, el deixem engegat i els hi demano que me’n posin un de recanvi al camel. Torno a sortir, ara ben sola.

Torno per arreglar el frontal
Aviat però, la boleta blava atrapa un parell de nois que van a un ritme tranquil. Comencem a rodar plegats, un d’ells va més alegre i l’altre una mica més justet i les pujades són dures, no llargues però si que piquen. Vaig alerta perquè en aquesta etapa diuen que hi ha 18 tanques que hem d’obrir i tancar, en canvi però els dos bikers comenten que els hi han parlat d’una zona que va paral.lela a un mur que és molt xunga.

De seguida he de parar perquè el frontal s’apaga. Ells m’esperen mentre trec de la motxilla l’altre frontal i me’l col·loco directe al front, per sobre les ulleres (porto les de vidres transparents per protegir la lentilla i els ulls de l’aire) i per sota el casc. Al cap de poc he de tornar a parar, la primera bateria del focus s’ha acabat i he d’endollar la segona, sort que està tot molt ben posat a la bici i en un moment ho tinc fet.

Vaig marcant-los el ritme, les portes que trobem estan obertes i finalment arribem a la zona del mur, quina “encerrona”, el track va pel GR que es transforma en un sender paral·lel a un mur de pedres grosses que sembla que delimiti uns camps. Fa pujada i a trossos el sender té molta pedra cosa que ens obliga a posar peu. En una zona el sender es desdibuixa atrapem a un parell més que van remugant de valent i això que tots són de relleus menys la boleta blava.

Finalment trobem el nord, em segueixen tots quatre i per darrera sentim un parell de veus, els indiquem per on hem passat nosaltres i prosseguim mentre sentim que diuen que els han picat abelles! Per sort a la boleta blava no li han picat, només va putejada amb el frontal, el casc s’arrepenja el frontal, aquest sobre les ulleres i les ulleres li pressionen el pont del nas.

Sortim a una pista majoritàriament de baixada, els dos que hem atrapat s’han quedat enrere i em segueixen els dos nois del principi de l’etapa. Vaig obrint camí, molt atenta perquè la pista és ràpida però està força trencada i no vull anar per terra. Intueixo que devem anar de nou prop d’un embassament perquè en alguna corba es veu aigua brillar a prop nostra. Això sí, quina nit més negra, ni lluna ni res, només els nostres focus i frontals.

Canviem de pista en una zona més planera, sembla que arribem a algun nucli urbà. De cop noto que no em segueix ningú, miro enrere i els dos nois han parat i no m’han dit res, o no els he sentit. Tiro una mica més endavant i aprofito per pixar. Just al incorporar-me venen dues llums, i m’hi acoplo però llavors m’adono que no són ells. És el Cesar, amb qui havia acabat l’etapa anterior, i un altre noi d’equip de quatre, el Joaquin.

Canvi de grup i la boleta blava creua Plasencia amb el Cesar i el Joaquin. Després de la ciutat hi ha un tram molt llarg de carretera, se’m fa pesat però anem avançant els tres a un ritme que puc portar, la putada és quan en una recta interminable ens avança un grup de 6 o 7, tots d’equips i que van força més ràpid que nosaltres, el Cesar i el Joaquin s’hi enganxen, tot i que amb dificultats, jo ho intento però no puc i em vaig quedant.

Llavors la boleta blava es queda en terra de ningú, la distància amb la grupeta no augmenta però tampoc aconsegueix que disminueixi. Finalment, en un esforç extra en un tram que puja una mica aconsegueixo connectar de nou amb el grup i deixar-me portar una mica però he fet tard, al cap de molt poc s’acaba la carretera i el grup es comença a estirar. Quina mala pata.

Saltem un filat molt alt que té una escaleta per passar-lo i entrem en un bosquet de matolls i arbres baixos, amb tramets de sender i pista i puja i baixa constant. Hem quedat el Joaquin i jo, la resta per davant o per darrera i comença a despuntar el sol, li costa però va sortint. Em quedo parada el Joaquin fa molt poc que va amb bici i és el primer cop que roda de nit i va i li toca una etapa quasi tota nocturna i en canvi ell flipa amb mi, que estigui fent tota aquesta quilometrada en SOLO. L’un per l’altre, distrets anem fent l’última pujada del dia, llàstima que ens equivoquem en un tram i agafem un sender que va per la dreta d’una tanca molt alta amb filferro punxegut, quan ens adonem que hauríem d’anar per l’esquerra de la tanca és massa tard i hem baixat força, toca recular. Quin pal.

Retrobem el camí i encara puja una mica més, una vaca que pastura al passar-li pel costat surt disparada passant-me a ras, quin ensurt! I finalment sí, arribem dalt, que llarg s’ha fet, però per fi baixem cap el poble i amb claror, tot i que no vegis que mandrós està el sol, li costa moltíssim sortir.

Que bé! Una baixada i tècnica, m’encanta, és pedregosa i amb un reguerot al mig, vaig traçant bé per no caure però de sobte no sento les pedres fent soroll darrera meu… a baix paro i veig el Joaquin aixecant-se del terra, pobre ha caigut i a sobre se li ha trencat el GPS. Arribem a Cañaveral, per fi!

Arribant amb el Joaquin a Cañaveral. Com ha costat que es fes de dia! Primera nit superada i que llarga s’ha fet!

Són les 9:20 del matí, la nit se m’ha fet molt llarga però ja he superat la primera i la boleta blava està contenta, 5 etapes a la butxaca, vol dir que n’ha superat la meitat! I de temps vaig bé, el control de Cañaveral tanca a les 12:30, així que vaig amb 3 hores de marge.

El Team m’explica que la gent està enganxadíssima seguint la boleta blava travessant la Península, mentre esmorzo una arròs amb llet i rebo els ànims de la gent que hi ha per allà, altres corredors, assistències, la gent del poble, l’organització… tothom es preocupa per mi.

Semblo un mico de fira, em miren amb unes cares…hehehe
Tot i que sé que d’aquí una estona farà calor, ara tinc fresca i no em desabrigo massa, així que surto de nou amb el camelbak per poder-hi posar la roba quan me la tregui. Això sí, els focus i el casc amb el frontal se’ls queda el team. Quan ja anava a emprendre la marxa sento la necessitat d’anar a visitar el roca, de conya, per una vegada els lavabos són a prop de l’avituallament, així que aprofito. He fet una parada de gairebé 45 minuts, bastant més del què teníem previst, uns 15 minuts, però com que vaig bé de temps, esperem que després no em faci falta!

SS6 CAÑAVERAL – ALCANTARA 75.6KMS 1154+

De nou la boleta blava empren l’etapa sola. El perfil és un autèntic puja i baixa i és una etapa que torna a tenir força desnivell, cap problema, a mi em distreu més això que no pas rodar i rodar. A la primera pujada m’avança el Cesar i un noi que va amb parelles, com passa sempre que em passa algú ens animem mútuament i segueixo al meu ritme.

Baixant passo el Cesar que ha parat i just arrenca, així que comencem junts el port de carretera al costat de l’embassament d’Alcantara. A la nostra dreta l’embassament i a l’esquerra… estan construint uns ponts descomunals, no sé si són per una carretera o per un tren però l’obra és faraònica i amb aquestes que ens avança el team amb l’autocaravana, yuhu! Em va ideal haver coincidit aquí amb el Cesar perquè amb lo poc que m’agrada la carretera anar amb algú fa que em passi molt millor. A més arriben els de RPM per gravar-nos, just quan estic menjant, sempre em passa el mateix, hehehehe

Arribem a un creuament i l’agafem a la dreta, la carretera baixa i torna a pujar, aquí perdo el Cesar i pujo sola. A dalt deixem la carretera i agafem una pista per acabar prenent un sender, quan arribo a dalt paro a treure’m les perneres, maniguets i armilla, fa calor i no hi ha ombres.

La zona és seca, àrida, sembla mentida que hi hagi l’embassament i el Tajo aquí al costat. Passem per un poble que a l’entrada sembla talment el decorat d’una peli del Far West, amb les cases que sembla que cauen a trossos però en canvi la plaça porticada, el centre i les esglésies del poble (com a mínim 3) el fan un poble encantador, intento fer fotos però veig que la càmera està entelada, quina llauna. Surto del poble sense veure’n el nom, ho miro a casa és Garrovillas de Alconétar, si mai passeu per allà no deixeu de visitar-lo, jo ho faré!

Un biker creuant la plaça porxada de Garrovillas
Apa, doncs res, prossegueixo, el paisatges és curiós, sec però ara amb una zona de roques disperses i enormes que fan formes molt curioses, la veritat és que té el seu encant. Vaig molta estona sola i el terreny és duret, en un turó on hi ha una masia veig un cartell que posa “Meta Volante” penso que han posat un avituallament al mig de l’etapa, però no són els de la casa que venen llaunes d’Aquarius a 1€! Que bo, però la boleta blava continua el seu camí, no va tan apurada, hehehe

Aquesta és la última foto que faig, fa un parell d’etapes que s’ha entelat l’objectiu…

Tornant a pujar i quan començava a flaquejar-me l’ànim veig que n’atrapo primer un i després un altre, pugen a peu… però lo més fort és que els dos van en equip de 4! Jo en SOLO els avanço i ells que van a peu m’animen, és el món al revés. La veritat és que em puja molt la moral i apreto una mica més. Creu-ho varies granges amb vaques, que les tenen pasturant pels cams grocs, la veritat és que no sé què mengen pobres bèsties, això sí, en aquesta zona he de parar a obrir i tancar 4 o 5 portes que estan tancades.

Abans d’arribar a Mata de Alcantara avanço a dos del Mónbike que córren en dos equips de 2, no els havia vist des de la primera etapa. Ens saludem i segueixo a la meva que tinc ganes d’arribar a Alcantara. Passat el poble baixa una mica per rematar l’etapa amb dues pujadetes fins el poble, això sí, abans em trobo a l’entrada d’una pista el Team Ultra-Tri que sempre donen una alegria amb els seus crits i ànims, que grans.

Arribo a Alcantara avançant un parell més i molt animada, qui m’ho havia de dir. A més em munten una rebuda amb AC/DC a tota castanya! El Team i la Noe m’esperen, em porten a l’ombreta, em fan seure a la cadira de directora de cinema i em mimen com mai.

Rebuda espectacular a Alcantara

hehehe, m’encanta aquesta foto, – tranqui, eh!
L’hora és bona, són les 14:30 i el control tanca a les 19:30, així que vaig 5 hores per davant del tall. Però no puc evitar pensar que porto unes 26hores damunt la bici i que és probable que això només hagi estat la primera meitat, puc aguantar 26hores més??? Quan li dic al Team Manager mareja la perdiu ensenyant-me els ànims que arriben a través del watsapp i facebook, funciona, hehehe, el massatge que la Noe em fa als peus també, quin luxe!

Uf, això no té preu! Noe, em pots fer xantatge!
La mala noticia és que el Jaume ha trucat a la Noe dient-li que segurament no seguirà, no s’ha trobat bé de la panxa des del principi però ha anat fent, la Noe l’ha animat a continuar però … esperem que pugui seguir.

Amb el Joaquin i els compis d’equip, l’Eduardo i el Miguel Angel
Després de la gran parada, una hora justa, toca encarar l’etapa 7 que tothom diu que és xunga de nassos.

SS7 ALCANTARA – CEDILLO 80.6KMS 1109M+

Tot i que és primera hora de la tarda, la boleta blava ja surt amb els llums posats, no sigui que li agafi la nit en aquesta etapa. Però al cap de poc de sortir s’adona que té problemes per treure i posar el bidó principal, és molt gran i toca amb la bateria del llum que està enganxada al quadre i a més la bici segueix fent molt soroll. El terreny és tan sec que tot i que el Team Manager ha engreixat la bici al fer-ho amb cera no ha estat suficient, quina escandalera que porto a sobre.

El track surt pel mig del poble i em quedo també amb les ganes de visitar-lo, passem pel costat d’un convent majestuós i pel GR que ens porta per damunt del Tajo i amb vistes al pont romà, això sí, per sortir d’aquí toca empènyer una mica la bici que el GR es posa costerut. Un cop d’alt paro i truco al Team per avisar-los dels problemes que tinc perquè els solucionin a la següent estació d’hidratació i mentre parlo em passa un noi, penjo ràpid i apreto fins atrapar-lo, que no fa pinta de que hi hagi ningú més pedalant per aquí a prop.

Fem bones migues amb el Pablo i tot i que va amb equip de 4 crec que no el faig anar malament, a més ell és carretero i ens compensem, la primera part és per un sender interminable, un puja-baixa constant, més o menys d’uns 20kms, un sender molt estret, entre matolls i herbes baixes, com si fos una estepa, creuem pistes però seguim pel sender, fins i tot creuem la carretera i uns metres després torna a aparèixer el sender, no sé si m’agrada o l’odio, hehehe

Fem un tram de baixada fins un riu pel mateix sender, una zona tècnica on vaig obrint camí i el Pablo em segueix, llàstima que sortint d’allà enllacem amb una pujada per carretera, uf, que pestosa se’m fa, abans d’agafar de nou el caminet em trobo de nou el Team Ultra-Tri animant, són la bomba! La mala noticia és que allà també hi ha la Noe i a la furgo… el Ribi ho ha deixat estar, quina merda.

Reprenem el sender amb uns tobogans molt exigents, tant que n’he de fer un parell a peu i ens atrapa en Mike el danès, puja fort però al cap de poc veiem que es para sota un petit arbre, fa força calor i es veu que té l’estomac fent-li la punyeta. Continuem, jo tampoc tinc l’estomac massa bé, quan intento menjar o beure quelcom em torna tot i tinc acidesa.

Arribant al poble de Membrío paro en una font per omplir un dels bidons, a veure si tinc sort i l’aigua sola m’entra millor que l’isotònic o l’energy, uf, la boleta blava comença a preocupar-se… li falten quasi 340kms i amb problemes per menjar i beure…

Sortint de Membrío amb el Pablo
Tot i que finalment hem deixat el sender, ens costa molt passar els kms, sort que anem xerrant amb el Pablo, intento posar-li un ritme una mica més fort perquè encara queda molta etapa i tinc la sensació d’estar perdent força temps. Ens han dit que en aquesta etapa hi ha un avituallament intermedi, a Santiago d’Alcantara, cap al km. 60 de l’etapa, l’estem desitjant però no arriba mai. Entrem en un poble, no és Santiago, però la gent hi ha muntat un avituallament i m’estan esperant! M’animen pel meu nom, i ens ofereixen de tot, omplim el bidó d’aigua fresca i prosseguim.

Sort que ens ha animat la gent perquè sortint del poble, Carbajo, deixem la carretera i apareixen uns rampots que treuen la respiració, feia estona que el veia en el perfil però preferia no mirar… el Pablo agafa la veu cantant, el vaig seguint a uns metres, faig el què puc, les cames estan foses, millor no us explico com senten unes rampes del 19% amb 450kms a les cames, ai quin mal!

Arribem dalt i per fi Santiago d’Alcantara als nostres peus, ens hi deixem caure i arribem al avituallament intermedi on m’espera el Team! Ells i els de l’avituallament m’ofereixen de tot però vaig putejada amb l’acidesa d’estomac i no puc menjar ni beure gran cosa, al final un gotet d’aigua i un trocet de meló i a córrer que a Cedillo hi falta gent, encara ens queden uns 27kms d’etapa…

Per fi l’avituallament de Santiago d’Alcantara, però l’etapa encara no ha acabat…
Sortint de Santiago seguim baixant, baixant i baixant, al Pablo i a la boleta blava se’ls hi van posant els pèls de punta, tan baixar la pujada serà de les que fan història.. i efectivament, rematem la baixada per un GR on hem de posar peu a terra fins arribar a la Rivera Aurela, riu que travessem per un pont i després vinga a empènyer la bici per sortir de la vall. Vinga que no ha estat res!

Quins últims 20kms, rampes dures de pujada, encerrones de baixada, dos trams d’escales que hem de fer a peu, travessar una granja de porcs pel vell mig, recular en un moment que agafem un camí per la banda equivocada de la tanca,… i mentrestant comença a fosquejar, la posta de sol és espectacular, llàstima que he deixat la càmera de fer fotos perquè s’ha entelat l’objectiu. Entre el cansament acumulat i el no poder beure i menjar bé cada vegada vaig més dèbil, com em costa arribar a Cedillo, però abans d’arribar-hi encara atrapem un grupet i arribem junts al poble, per fi! Etapa 7 finiquitada i ja s’ha fet de nit, són les 21:30 el Pablo em pregunta si paro a dormir però ho tinc clar, si paro ara no arrenco així que més em valdrà continuar… també recordo les paraules de la Noe, si superes l’etapa 7 tens moltes possibilitats d’arribar a Lisboa, i tot i que la Noe ja no hi és, les seves paraules em segueixen animant.

Per fi! amb el Pablo arribem a Cedillo i ja és ben fosc

La boleta blava es deixa caure a la cadira de directora de cine i es deixa mimar, porta 500kms i ara no es pot rendir, així que tot i que la panxa està esbojarrada es fot a endrapar pernil salat i meló, si no menja no arribarà. La boleta blava mare li va proporcionant aliment, la boleta blava pare li busca aigua amb gas sense èxit, la boleta blava manager li porta la bici a fer una repassada a l’assistència mecànica de Shimano que hi ha en aquest punt.

I aquí és un valores moltes coses, tot i que em deuen veure perju, perquè ho estic, en cap moment em diuen que ho deixi estar o que descansi, al contrari, m’animen i em recolzen, igual que tot el poble, que em pregunten com vaig i si necessito res més. Així que m’abrigo i em disposo a sortir de nou, tinc clar que amb el què m’ha costat superar l’etapa 7 engego amb la 8 tindré molt de guanyat. A més una de les coses que més em preocupava abans de venir era enfrontar-me a la segona nit damunt la bici, ho estic a punt de fer, de moment puc estar contenta perquè el tema de la son el porto molt bé, em pensava que m’agafarien atacs de narcolèpsia tot pedalant però de moment estic desperta, estic alerta i activa i a sobre el Team Manager ha localitzat un biker de Lleida que surt ara mateix, en Jaume, així que surto amb ell, a Portugal hi falta gent!

La boleta blava a Cedillo, a punt d’entrar a Portugal

SS8 CEDILLO – PONTE DE SOR 94KMS 846M+

Entre una cosa i l’altre m’he estat ¾ d’hora parada a Cedillo, sort que de moment vaig bé de temps perquè segueixo fent les parades molt més llargues del què havíem planejat amb el Santi. A més les nits són llarguíssimes i en SOLO es nota molt, 12 hores de foscor i a més no hi ha gens de lluna, així que la nit és negra nit i mai més ben dit, així que he arribat a Cedillo de nit, l’etapa 8 segur que la faré a les fosques i la major part de la 9 també i tot això desgasta.

Arrenquem amb el Jaume, després de superar un primer tram més tècnic amb timba a la dreta i una trialerilla sorrenca i tot, passem pel mig de la central hidroelèctrica de Cedillo i comencem a enfilar-nos per una carretera. Anem xerrant, el Jaume pateix per mi, i intenta mantenir-me distreta, que és bon jan! Però a mi el què realment m’atabala, no és ni la son ni el cansament, sinó el coi de carretera que no s’acaba mai, ens avança el Team amb l’autocaravana, el Team Manager conduint, la mare de copi i el pare saludant des de la finestra de la cuina, que bons!

Sort que és negra nit i no hi ha visibilitat perquè tinc la sensació de fer 100kms en línia recta, miro el gps i només veig una línia blava, la resta de la pantalla tota negra i és que hem entrat a Portugal i es veu que el mapa és poc detallat. Se’m fa etern, a sobre tan aviat tinc calor com fred, m’he abrigat força a Cedillo i pujant suo i baixant m’agafen calfreds, el pernil salat em va tornant i només que intenti beure aigua tinc acidesa, així que vaig fent traguets petits.

Després de no sé quants quilòmetres deixem la carretera i agafem una pista, no sé què és pitjor, l’etapa diuen que només té 846m de desnivell positiu que en 94kms no són res però és un puja baixa constant, les pistes estan totes ben trencades o tenen trams de molta sorra, vaja que ens van desgastant a base de bé. Al principi de tot ens avança un noi però després fem quilòmetres i quilòmetres sense trobar-nos a ningú.

Creuem un parell o tres de pobles, s’agraeix perquè hi ha claror i és un moment on pots descansar una mica la vista, a més el frontal no em funciona i he hagut d’engegar la llum del gps per poder veure el track. Al passar pels pobles però m’adono que porto el cul bastant perjudicat, tots tenen trams de llambordes i quan hi passem el cul es queixa de valent, ja m’estranyava a mi…

Però passem els pobles i tornen les pistes xungues, entre boscos d’eucaliptus, passem un parell de bikers parats i més endavant n’atrapem un tercer, és el company de l’equip de Pablo! Tot i que ens pensàvem que estàvem anant lents no ho devem haver fet tan malament perquè li he recuperat 40’ en aquest noi. Entre això i les ganes d’arribar el Jaume es fot a tirar com un boig, pensant-se que falta poc per arribar a Ponte de Sor, el company del Pablo i jo fem mans i mànigues per seguir-lo, com hi va el tio.

Per fi comencem a veure llums, creiem que ja hi som però encara falta, sembla que estiguem fent volta per entrar al poble, estem els tres impacients i amb moltes ganes d’acabar l’etapa i finalment arribem a la sorpresa de final d’etapa, cada etapa en té alguna, una baixada xunga, plena de sorra, em deixen passar davant, sembla mentida, però aquí la gent és molt poc tècnica, però tothom se n’adona i et deixen passar sense problemes, el tram més arriscat però el baixo a peu que vull arribar sencera a Ponte de Sor. Quan arribem als carrers del poble per fi respirem tranquils, etapa 8 finiquitada i l’he feta menjant un anacardo, una nou que casi m’ofega i una ametlla… per flipar.

Hem tardat 6:20h en fer l’etapa, deuen ser les 3 de la matinada aproximadament i la boleta blava anuncia a l’arribada que s’estira una estona, 40 minuts què és el que havien previst amb el Team Manager sobre el paper. Després de 40 hores entro a l’autocaravana, i trobo uns trossos de pizza que li han sobrat al Team del sopar, n’endrapo un sense pensar-m’ho tinc una gana que no m’hi veig i una altra gran sorpresa, m’han aconseguit aigua amb gas! Em trec la lentilla i m’estiro una estona, sento soroll i em costa adormir-me i quan per fi m’adormo el Santi em desperta, 35 minuts de res, però al menys he estat en posició horitzontal, podria mandrejar però no ho faig, em torno a posar la lentilla, m’abrigo i em disposo a sortir, aquí sí que hi ha poc ambient, la cursa està molt estirada, són quarts de quatre de la matinada i el poble dorm…

SS9 PONTE DE SOR – CORUCHE 84.6KMS 506M+

M’acomiado del Team i em disposo a emprendre la penúltima etapa, però faig mitja pedalada i el “xivato” del focus es posa vermell, quina sort que ho ha fet aquí i no d’aquí 1km, traiem la bateria gastada i endollem la de recanvi, aquest cop marxo sense una bateria de recanvi, en principi no m’ha de fer falta, aquesta és nova i queden unes 4 hores de nit.

Som-hi, que només en queden dues!!
L’avantatge d’aquest retard en la sortida és que mentrestant es disposa a sortir l’Antonio de Betanzos, a qui vaig conèixer a la cua dels dorsals, li acaba d’arribar el relleu, així doncs marxem junts. La boleta blava continua acompanyada sota la negra nit portuguesa.

Segueixo amb molta acidesa així que menjant i bevent lo mínim, quina llauna perquè de gana i set en tinc per parar un tren. Fem un primer tram per carretera i passat un aeròdrom entrem en un seguit de pistes dolentes, primer amb molt ripio, aquelles ondulacions tan desagradables del terreny i després amb molta sorra i algun tram on travessem bassals o rierols, que ens obliguen a mullar-nos els peus.
Aquesta primera part em deixo portar per l’Antonio, ell és el tercer cop que la fa, quina moral! Anem xerrant i concentrats en el track que al no tenir mapes detallats fa que sigui més complicat encertar bé les cruïlles a la primera, de fet a l’etapa anterior amb el Jaume baixant per una carretera ens hem saltat un trencall per culpa d’això i ens en hem enrecordat una estona.

L’etapa només té 500m de desnivell però sembla que estiguin tots fotuts en una pujada, no se’m fa llarga però intento marcar un ritme constant per no encantar-nos i per fi arriba la baixada, quines ganes, encara és fosc però comença a clarejar tímidament. Lo bo s’acaba i ens hem de tornar a enfilar, i ara sí que sí que entrem en el desert portuguès, i no perquè no hi hagi arbres o perquè hi faci molta calor, ni molt menys, però si abans em pensava que havíem trobat sorra…. si ho sé no dic res, no sé si rodem per pistes o per platges!

Miraculosament no tinc cap caiguda a les arenes movedisses i això que estic a punt de fotre-me-la unes quantes vegades, amb una 26 embarranques aquí i no surts ni amb tres dies, ja puc estar contenta.

Entre platja i platja divisem un biker per davant nostre però no ens el trobem fins que creuem quatre cases que deuen pertànyer al poble de Couço. Sembla que està cansat d’anar sol i passem de ser un duet a ser un triplet i en Ravi, també va en SOLO.

Y como te llamas? – Ravi
Cómo? – Ravi, como Javi pero con R y tú? – Ada como Ana pero con D
Vaya par!
Estic rebentada i els quilòmetres no passem de cap manera tot i que no parem de rodar i rodar, però si m’oblido del mal de cul, que estic congelada i de que vull menjar però no puc, estic contenta, he superat la 2a nit damunt la bici!! Em queda una etapa i mitja i sóc a Lisboa, això ho he d’aconseguir sí o sí.

Anem els tres morts de fred, des de que m’he mullat els peus que el fred s’ha anat apoderant de mi i amb la sortida del sol cada cop semblava que refrescava més en lloc d’escalfar, l’Antonio confirma que estem a 5º, ja deia jo que tenia fred!

Encara ens queda una última rampa que em recorda que vaig totalment fosa de cames, però a la baixada veig que de cames no me’n queden però concentrada encara hi vaig, si no els aviso l’Antonio i el Ravi encara estan baixant, hehehehe.

I vinga, després de la baixadeta tornant a rodar i rodar primer per pista i abans d’arribar a Coruche per carretera. Una carretera custodiada a banda i banda per cigonyes. Els últims quilòmetres venen la gent de RPM a filmar-nos i l’Antonio animat per la càmera i per estar arribant a la fi del seu últim relleu imposa un ritme per a mi demolidor. M’agafen uns metres, en Ravi se n’adona i m’espera, a nosaltres ens queda encara l’etapa final.

Són les 9:40h i tot i que el sortir de Ponte de Sor m’he angoixat per una estona pensant que anava justa, vaig bé, recordo perfectament apuntar amb el Team Manager que de Coruche havia de sortir abans de les 11h, per tenir marge suficient per arribar a Lisboa, així que la boleta blava va complint el planing.

Celebrant amb l’Antonio haver acabat l’etapa 9!

Estic happy, només en queda una!

Amb la Celia, una noia portuguesa que ha vingut a animar-nos
Coruche és l’última estació d’hidratació, si tot va bé tornaré a veure el Team a Lisboa! De nou faig una bona parada, uns 40 minuts, em trec les sabates que tinc els peus destrossats, em desabrigo, em canvio el mallot i vaig entrant en calor a mesura que el sol es va animant. La mare aconsegueix un pack de 6 ampolles d’aigua amb gas, arraso! Que amb la set i gana que porto, també menjo pernil dolç en conserva, ves per on això sembla que no em provoca acidesa o no massa i un brioxet.

Amb el Paco del Team Ultra-Tri, l’alegria de la huerta!
Mentrestant el pare canvia bidons, posa el perfil de l’última etapa i el Santi treu les llums i engreixa la bici amb l’ajuda d’un altre noi, tothom que pot ens dóna un cop de mà i ens anima, és una passada.
Cap a les 10:20 li pregunto al Ravi si està a punt per l’últim assalt i fent la volta a la plaça de toros de Coruche encarem els últims i definitius 108kms que ens separen de Lisboa.

Team!! que això ja quasi ho tenim!

SS10 CORUCHE – LISBOA 108KMS 142M+

Fets pols però il·lusionats ens posem a pedalar amb el Ravi cap a Lisboa, lo pitjor és el cul, ni ell ni jo trobem el moment d’aposentar les natges sobre el seient. Sortint de Coruche veiem tot de pescadors al riu Sorraia, és diumenge i sembla que estiguin fent un concurs i amb aquestes que truquen al Ravi i comença a mirar-me: – Que tienes que volverte que te has dejado el localizador gps! – Merda, és veritat, com que vaig amb el camelbak no me n’he adonat però al canviar-me de mallot no he pensat en traspassar el què duia a les butxaques, sembla que la boleta blava comença a estar cansada…

Total que foto mitja volta, li dic al Ravi que moltes gràcies però que segueixi i torno cap a l’estació d’hidratació, he de desfer uns 700m però a aquestes alçades semblen quilòmetres, intento apretar però les cames estan foses, arribo a la plaça de toros, i li faig la volta per darrera, és més recte i em trobo el Santi i el pare parlant amb el Fèlix Dot, el director de la cursa, i altres de l’organització, mentre un dels companys del Ravi sortia amb la bici a trobar-me per donar-me el localitzador. Pels pèls, el cridem, torna i em dóna el localitzador, me’l poso a la butxaca juntament amb el mòbil que també me’l dóna el Santi i marxo pitant just en el moment que surten el Valentí, el Miguel i l’Horacio, que fa 10 minuts, quan he sortit per primer cop amb el Ravi arribaven d’acabar l’etapa 9.

Sota el pont del riu Sorraia em trobo el Ravi esperant-me, joder quin “detallasso”, en aquest moment ho agraeixo però en realitat no sé encara tot el què li arribaré a agrair. Tinc clar que serà una etapa dura per mi, és molt plana, de fet crec que no he fet mai tants quilòmetres, 108, amb tant poc desnivell i diuen que els últims quilòmetres són per carretera, o sigui que té tots els ingredients per ser una etapa anti-ada, plana, rodadora i amb carretera…

La primera part, per costat del riu la fem xerrant amb el Valentí i el Miguel, per fi, a la tercera sembla que el Valentí ho aconseguirà i el Miguel, que l’any passat ho va fer amb 41 hores, se’l veu fresc com una rosa. Roden amb nosaltres alguns ciclistes autòctons que ens feliciten i ens fan fotos, així anem distrets.

Girem a la dreta per una petita pujada que, a aquestes alçades sembla una muntanya i el Valentí i companyia es queden una mica enrere. Deixem la pujada i agafem una pista de nou plena de sorra, i aquí comencem a enllaçar tot de pistes trencades, plenes de sorra, una zona de bassals molt marrana. Total que ja estem despotricant del terreny quan encara ha d’arribar lo pitjor.

Passada la via del tren i quatre cases i quan anem per una pista d’uns 6 metres d’amplada, el track trenca de sobte cap a la dreta, ens parem ens mirem amb el Ravi, ens mirem el tracks, ens tornem a mirar, veiem dos cascos taronges a l’altra punta del camp de tomàquets secs per on sembla que va el track, doncs sí, deu ser per aquí, en Ravi es resisteix a venir, l’he d’animar, tot i que a mi tampoc em fa gens de gràcia. I res, ens fotem a caminar pel sorral tomaquero, el camp és enorme, els peus se’ns hi enfonsen fins els turmells i a sobre hem d’anar esquivant les mates seques de tomàquets. Per si no era prou gran el camp el creuem en diagonal i amb tot el sol caient-nos a plom al damunt.

Per fi s’acaba el camp però la cosa no millora, desemboca a una pista on la quantitat de sorra és descomunal, la via del tren passa pel costat així que decidim anar-hi pels costat, per on cauen les pedretes de la via, molt millor el pedregar que el sorral, tot i que amb les pedres no vulgueu saber el cul… en fi, creuem la via i intentem seguir un sender perdedor i encara em tota la sorra del món que finalment ens porta fins una pista trencada de baixada, ja em menys sorra i fins a creuar la Riera de Muge on agafem carretera. Estem de mala llet, hem estat uns 40 minuts pujant i baixant de la bici per fer uns 3 kms impracticables, el dubte és, algú de la organització, ha intentat fer aquest tram amb bici?

Sort que som dos i les penes compartides es passen millor, que sinó… en Ravi m’informa de que encara ens queden 68 kms, suposem que a partir d’aquí ja són de carretera. Creuem el Tajo per un pont llarguíssim on hi ha un carril pels cotxes, un altre pels vianants i un per les bicis, no em fa gens de gràcies, és un antic pont ferroviari metàl·lic i es veu tot per sota, intento mirar sempre endavant que em fa una mica de vertigen.

Uns bikers entrant al pont metàlic, en Ravi i jo vem passar pel carril de l’esquerra… no sé pas perquè…
Passem els quilòmetres com podem, vent de cara, tomàquets per tot arreu, per sort ara no són secs, són ben vermells, estem morts de gana i els poblets per on passem deu ser l’hora de dinar perquè fan tots una oloreta de carn a la brasa, la que ens faltava… i jo segueixo amb acidesa sense poder quasi ni veure ni menjar. Tot i així, farts de veure tomàquets i acalorats en Ravi em pregunta si me’n ve de gust un, tot sigui per menjar quelcom fresc, així que para i arrenca un parell de tomàquets per cap, apa ja tenim dinar!

A veure qui té collons de posar el cul al seient…
És fotut que a la boleta blava a l’únic moment de tota la cursa on li passi pel cap abandonar sigui aquí, a l’etapa 10, quan l’objectiu és més a prop que mai. Sort però que en Ravi l’ha esperat i l’un per l’altre van fent conya que sinó…

A la que ens apropem a Azambuja deixem les carreters tranquil·les i ens endinsem en un entramat de poblacions, polígons industrials, vies de tren, centrals energètiques… vaja, un paisatge que no convida gens i unes carreteres massa transitades pel meu gust, a més sembla que els portuguesos no saben on són els frens. Se’ns fa etern i lluny, molt lluny en Ravi m’ensenya el Pont de Vasco de Gama, al costat del Parc de les Nacions, on hem d’aconseguir arribar. La boleta blava es desespera.

Qué hacen un andaluz y una catalana jugando a los personajes mientas montan en bici? Intentar llegar a Lisboa.
Doncs sí, increïble però cert, el Ravi i jo acabem jugant als personatges, el Michael Knight, el Valentí Sanjuan, el Chicote i el Harry Potter ens ajuden a passar els quilòmetres i intentar no pensar en el mal que ens fa tot, cul, mans, peus… no sabem com posar-nos sobre la bici.

– Es un hombre? sí – Es famoso?… i mentrestant sense saber com posar-nos sobre la bici

Mentrestant ens esperen a Lisboa
I finalment sí, la boleta blava, després de 53h i 44 minuts arriba al Parc de les Nacions de Lisboa assolint el repte, fent història i cabrejada amb el que ha dissenyat l’última etapa, però contenta a més no poder! I agraïda, molt agraïda al Team, que ho han fet genial, a tots els amics que han estat pendents tot el cap de setmana de si la boleta avançava o no, a tots aquells que no la coneixien però l’animaven a tirar endavant i a tots aquells amb els qui ha compartit molts o pocs quilòmetres, gràcies a tots!!

53:44h després, puc treure la llengua tranquil.la, REPTE SUPERAT!

I lo millor, trobar-me el Team Manager

I els pares a meta. Quin goig compartir-ho amb ells tres!

I gràcies també a en Ravi, quin fart de quilòmetres porculeros rodats junts
El repte era gran, molt gran, 790kms en 53 i 44min, i fins que no ho fas no saps si és possible, estic satisfeta d’haver-ho fet així, a la babalà, sense preparar-ho específicament perquè ara, amb perspectiva, sé que m’hagués angoixat preparant-ho, i en canvi d’aquesta manera ho he gaudit molt, està clar que he patit i que hi ha hagut moments que he hagut de tirar de coco, de pensar en el Team que m’esperava a la següent estació d’hidratació, en el quilòmetre solidari per Apneef, en la gent que a casa seguia la boleta blava amb emoció… però en essència he fet allò que m’agrada, pedalar, viatjar, conèixer gent i compartir vivències, tot concentrat en 53h i 44min viscudes intensament. I el millor es que arribés on arribés, pedalés amb qui pedalés tothom em deia, arribaràs al Lisboa, perquè fas molt bona cara i devia ser veritat.

Actitud i diversió 😉

I amb la family, què més es pot demanar? bueno sí, que canviïn el cartell i posin 790, hehehe
I al engegar el mòbil unes hores després d’haver acabat me n’adono de la repercussió que ha tingut ser la primera dona en acabar la Madrid – Lisboa, watsaps a tort i a dret, centenars de sol·licituds d’amistat al facebook, felicitacions al meu mur, vídeos de l’organització dedicats a la meva persona, per flipar! I a sobre m’assabento que dels 67 inscrits a la categoria SOLO només hem acabat 19 i que he estat la 8a de la categoria, no me’n sé avenir.

I per tots els que m’ho pregunteu és una cursa que no tornaria a repetir tot i que és una experiència que no canviaria per res del món perquè m’ha omplert molt i l’he viscuda envoltada dels que més m’estimen i això no ho canviaria per res del món. I no la repetiria més que res perquè el recorregut no és del meu estil, és evident que no ho hagués pogut fer si el recorregut hagués estat ple de senders i corriols que tan m’agraden, però el què em motivava era el repte personal, saber si seria o no capaç de recórrer els 790kms de la cursa en menys de 55h, ara que ja sé que sí. Una recomanació per si us animeu a fer-la: si ho feu en equips que no us toqui l’etapa 10 i si se us acudeix fer-la en SOLO l’haureu de fer sí o sí o sigui que al menys feu-la acompanyats!

Cansats de tornada cap a casa però sense perdre el bon humor
I es nota que aquesta cursa té repercussió i l’organització es curra el màrketing perquè vaig haver de demanar a la sister un curset ràpid de mitjans audiovisuals, em truquen de la tele, de la radio… em fan passar uns nervis! el Club de la Mitjanit d’Esports3, l’Ultraesports de RAC1, Territorio Trail Radio, la revista del Vallès Welcom Pack, més els reportatges de Teledeporte i Zoom Sport, vaja que estic d’un mediàtic:


L’entrevista a l’Ultraesports aquí

L’entrevista a Territorio Trail (a partir de 1h i 43minuts)

Reportatge de Zoom Sport de RTVE aquí

Postdata: algú sap com despertar el meu peu dret? Va agafar somnolència a la Madrid – Lisboa i es va mig endormiscar tant que encara no s’ha acabat de despertar…

Leave a Comment